dijous, 12 de gener del 2012

En defensa de la immersió: crònica d'una victòria col·lectiva

En defensa de la immersió: crònica d'una victòria col·lectiva

13-12-2011
Autor
Text: Josep Carles Rius / Fotografia: Dani Codina
Publicat a:
Revista Òmnium . Hivern 2011. Número 19
La crònica social i política del mes de setembre del 2011 es va començar a escriure quasi trenta anys abans, en plena transició democràtica. Va ser com un viatge en el temps, en el qual el present es retrobava constantment amb el passat. Reconstruïm el relat de vint dies en què, una vegada més, i les que calgui, Catalunya es va veure obligada a defensar la seva llengua. I l’enriquim amb els punts de vista dels portaveus de la plataforma Somescola.cat.
El passat dia 2 de setembre saltava el consens constitucional teixit l’any 1978. La reforma exprés per fixar un sostre de dèficit en la Constitució deixava fora les minories que havien participat en el procés constituent. Però el mateix dia sorgia una notícia encara més preocupant, l’ultimàtum que llençava el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) perquè, en dos mesos, la Generalitat apliqués la sentència del Suprem que obliga que el castellà sigui llengua vehicular a les escoles. En altres paraules, la sentència que posa en perill la immersió lingüística en català.
Immediatament van saltar totes les alarmes. Estava en joc no només un model pedagògic d’èxit, si no una de les millors eines per garantir la cohesió social. Un patrimoni col•lectiu teixit des de la societat i la política, fins i tot abans de la recuperació de la democràcia. La conquesta que explica una Catalunya actual sense segregació per motius de llengua. Una societat plural i diversa que té en l’escola un punt de trobada i no de separació. Un punt de convivència.
Des de la Justícia s’ordenava revisar el que és el nucli essencial de Catalunya, de la seva capacitat d’integració de les onades migratòries, la procedent d’Espanya al segle XX i la més recent, la global. La Justícia, la institució que menys ha incorporat el català en el seu dia a dia, mostrava la mateixa incomprensió d’amplis sectors socials, polítics i mediàtics amb epicentre a Madrid.
Una vegada més, els ponts entre Catalunya i Espanya cruixien quan les ferides per la retallada de l’Estatut encara estaven obertes. A només uns dies de l’Onze de Setembre, la llengua, i per tant la identitat, tornava a ser motiu de confrontació. Es tornava, com molts van avisar, a jugar amb foc, a tensar la corda, a crear problemes allà on no n’hi ha. A revifar el fantasma d’una suposada persecució del castellà a Catalunya. Només calia sentir algunes tertúlies o llegir determinada premsa per veure que alguns buscaven rèdits amb l’agressió a decisions que els catalans hem pres des de la legitimitat democràtica.
Dos mons de nou enfrontats. El dels que viuen i coneixen la realitat catalana, el dels que saben que el català i el castellà conviuen amb absoluta normalitat i que els alumnes tenen una competència amb les dues llengües equiparable a la dels nens i nenes de la resta de l’Estat. El dels qui estan molt orgullosos de viure en un país sense dues comunitats lingüístiques i on tothom aprèn les dues llengües; de viure, en definitiva, en una societat bilingüe, que aspira, també, a incorporar l’anglès i a obrir-se al màxim d’idiomes com una forma d’enriquiment cultural. Una societat que experimenta la diversitat com una riquesa i no com una amenaça.
Aquest és un món. L’altre, és el que mai ha acceptat que Catalunya tingui una llengua que aspira als mateixos drets que el castellà i que necessita recuperar-se d’una llarga història de repressió. Un món que, per reafirmar-se, crea realitats falses a Catalunya i diu allò que alguns sectors de la societat espanyola volen sentir, sigui o no veraç.
Un setembre frenèticLa crònica del setembre del 2011 es va escriure des d’aquests dos mons. Les hemeroteques i les hores de televisió i ràdio en són testimonis. Dit això, i sabent que la memòria mai és objectiva, podem reconstruir el relat de vint dies en què Catalunya es va veure obligada, una vegada més, a defensar la seva llengua.
El dia 2, tot just després que es conegués l’ultimàtum del TSJC, tots els partits polítics, excepte PP i Ciutadans, van fer una contundent defensa de la immersió, de la mateixa manera que moltes veus de la societat civil. El sindicat USTEC, majoritari a l’ensenyament, va fer una crida a la desobediència civil. A nou dies de l’Onze de Setembre i a deu de l’inici de curs, tocava mobilitzar-se.
De Madrid arribaven veus apocalíptiques, molts silencis i, també, alguns suports. El ministre de Justícia, Antonio Caamaño, recordava l’aval del Tribunal Constitucional (TC) a la immersió. Aquest era un tema central, perquè, en el fons, el que estava en joc era la interpretació de la jurisprudència. La primera pregunta era si la resolució del TSJC afectava només els casos recorreguts o tot el sistema. Enmig de la tempesta, el president del Tribunal va apostar per la primera opció, però al cap de poques hores era desmentit pels seus companys. És a dir, la sentencia del Suprem, interpretada pel TSJC, afectava el moll de l’os, el nucli central de la llei.
És una llarga història. El primer recurs va arribar al mateix moment en què naixia la Llei de normalització lingüística, l’any 1983. La llei era el paraigües legal que feia possible la immersió, reforçat i ampliat amb un decret l’any 1992. Dos anys després, el TC avalava el model, desenvolupat més tard per la Llei de política lingüística (1998) i l’Estatut del 2006. I, fins i tot, la sentència que tant va retallar l’Estatut respectava la immersió. És, doncs, un edifici legislatiu sòlid posat en perill per la sentència del Suprem i la interpretació del TSJC.
El diumenge, dia 4, el president Artur Mas declarava que «el Govern farà una defensa inequívoca del català davant els intents de reduir-lo a una realitat folklòrica o provinciana». I el president, referint-se al PP, recordava que hi ha línies vermelles que no s’han de creuar. L’endemà, El Mundo titulava a portada: «Mas considera un atac que el castellà sigui igual al català». El diari ABC anava més enllà i deia: «CiU amenaça el PP per defensar l’espanyol». Aquesta seria la tònica de la visió dels mitjans que representen la dreta espanyola. D’aquell món bel•ligerant amb tot el que representa la llengua catalana.
El 5 de setembre fou un dia de pànic a les borses. El fantasma de la fallida de Grècia escampava la por per tot Europa. Entre línies arribaven les notícies de les primeres mobilitzacions, a Girona i Lleida. La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, anunciava que dimitiria abans d’aplicar l’ultimàtum del TSJC. L’endemà hi havia Govern. L’executiu decidia presentar recurs i el seu portaveu, Francesc Homs, proclamava que «mantindrem la immersió caigui qui caigui». Això sí, sense trencar amb el PP. Mentre, les entitats municipalistes anunciaven que els ajuntaments aprovarien mocions en defensa del català.
El divendres 9 tornava a ser un dia intens. Arribava l’aval a la immersió des de la Unió Europea i des del Consell de Ministres. Al Parlament, CiU, PSC, ICV i ERC firmaven una declaració a favor del model de l’escola catalana. Al vespre, Josep Guardiola, l’entrenador del Barça, rebia l’homenatge de la cambra catalana i deixava en la memòria una de les frases de la Diada: «Si ens aixequem ben d’hora, sense retrets, i penquem som un país imparable.» Un vent d’autoestima en temps de desconcert.
L’Onze de Setembre, el president de la Generalitat demanava respecte per la cultura i la llengua. Era el clam de la majoria, que de nou celebrava una jornada de memòria i reivindicació. Memòria de la llarga lluita en defensa del català i de reivindicació del model que ha salvat tant la llengua com la cohesió social. Va ser una festa cívica, com sempre. Només un petit grup de manifestants, al vespre, va cremar una bandera espanyola. La imatge ocupava l’endemà la portada d’El Mundo amb el titular «Català, a l’atac», així, en llengua catalana.
Aquell dilluns, dia 12, començava el curs amb concentracions de mestres, pares i alumnes per defensar el que proclamaven les pancartes: «una llengua, una escola, un país», o «un país de tots, l’escola en català». Després, a les aules, les classes seguien amb plena normalitat, com si la sentència del Suprem i la resolució del TSJC mai haguessin existit. Dos dies després, el 14 de setembre, el Congrés dels Diputats aprovava una moció, amb l’abstenció del PP, en defensa del català. Així ho van veure els tres diaris de la dreta espanyola: «El PSOE vota contra el castellà» (ABC); «El Congrés desafia la sentència contra la immersió» (La Razón); «La Generalitat diu al Suprem que s’ha de sotmetre a les seves lleis» (El Mundo). Hores després, el dia 15, el TSJC paralitzava l’ultimàtum. Havien transcorregut dues setmanes com si fossin quasi trenta anys.
Així va néixer la immersióAquesta crònica té, de fet, el seu origen en unes modestes aules provisionals de l’escola Rosselló Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet. Tres professors, amb la complicitat dels pares de 46 alumnes, van decidir «fer sentir el fet català als alumnes i fomentar l’aprenentatge progressiu de la llengua a tots els nivells». La immensa majoria dels nens i nenes eren de parla castellana, però els seus pares volien que aprenguessin el català per no ser ciutadans de segona. L’Ajuntament gramenenc, governat pel PSUC, va apostar fort i aviat es van sumar aules d’altres escoles, a la ciutat i a tot l’entorn de Barcelona. I així, sense fer soroll, de forma natural, naixia la immersió. Cristal•litzava d’aquesta manera la voluntat de generacions de mestres, de col•legis, com els del CEPEC, que van avançar-se al que seria l’escola pública catalana, dels partits polítics catalanistes, d’institucions pedagògiques com Rosa Sensat i tantes altres. I d’Òmnium Cultural, que durant la llarga nit del franquisme havia mantingut la flama de la llengua i que, a través de la Delegació d’Ensenyament del Català (DEC), va fer de pont entre la societat civil i la Generalitat recuperada.
Fa trenta anys, Catalunya va conjurar el risc de la doble xarxa escolar, de dividir els alumnes per raó de llengua i extracció social. Va salvar la cohesió que avui representa el principal patrimoni del país. Tot això va tornar a estar en joc el mes de setembre del 2011. Ò
Opinions diverses
Sònia Llinàs. Òmnium Cultural. La immersió lingüística continua sent, al segle XXI, un dels principals pilars per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap tipus. Les diferents sentències responen a demandes interessades que poden posar en perill aquesta cohesió. Per tot plegat, cal reforçar el model, millorar-ne l’eficàcia per assolir un bon coneixement de les llengües i continuar garantint, així, la presència del català en tots els àmbits de la societat.
Teresa Casals. Plataforma per la Llengua. La sentència afecta la matèria lingüística estatutària i pot produir un impacte negatiu per a la normalització del català, ja que crea jurisprudència, és interpretativa, nega que el català pugui ser considerat llengua preferent a Catalunya, considera que, si bé el català pot ser llengua vehicular dels aprenentatges, el castellà també ho pot ser, propicia tensions entre la comunitat educativa i posa en perill l’equitat, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, actius imprescindibles del nostre sistema educatiu.
Raül Manzano. Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Que la immersió és un model d’èxit educatiu ho han avalat estudis fets en acabar l’educació obligatòria sobre les competències lingüístiques de les dues llengües oficials. La pregunta clau és, cal canviar el model? Pensem clarament que no, a l’escola no es viu com un problema. Creiem que ho seria la separació de l’alumnat per raó de llengua, qualsevol segregació afecta la cohesió social.
Imma Fuyà. Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya. Exigim al Govern una defensa ferma i contundent del model educatiu català definit al Pacte Nacional d’Educació i a la Llei d’educació per tal de preservar la immersió lingüística. Aquest model ha obtingut resultats satisfactoris en benefici de la cohesió social. A més, Catalunya té un nivell de comprensió lectora en castellà superior al de moltes comunitats plurilingües, tal com ho constata el darrer informe PISA.
Josep M. Cervelló. USTEC-STEs. Ens ho deia l’Ignasi Vila a l’acte de Somescola.cat: si els alumnes castellanoparlants de mitjans dels 80 no haguessin sabut tantes matemàtiques com els seus companys d’aula catalanoparlants o si no sabessin tant castellà com els seus cosins d’Extremadura, la immersió a les escoles catalanes hagués durat quatre dies. Si avui podem parlar de la immersió lingüística és perquè aquesta ha estat associada a un model d’èxit i d’igualtat d’oportunitats.
Miquel Àngel Essomba. Unescocat.Unes poques famílies reclamen, en nom de la llibertat, l’ensenyament en castellà per als seus fills. I el dret a l’educació d’aquests mateixos fills, que pot veure’s seriosament vulnerat per la posició dels pares? I la llibertat de tot un poble, que decideix democràticament que el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament? Ser lliure sempre ha de quedar subjecte al respecte de les normes que decideix la majoria, altrament no hi ha societat.
http://www.omnium.cat/ca/article/educacio-en-defensa-de-la-immersio-cronica-d-una-victoria-col-lectiva-4132.html

2 comentaris:

  1. HOla se que mi comentario no va a ser muy popular, pero creo que lo he de decir.
    El TSJC no obliga a todas las escuelas a tener como lengua vehicular el castellano, si no que se reafirma en el derecho constitucional de los padres de exigir la enseñanza de sus hijos en la lengua materna ( durante la educación infantil) siempre que la lengua materna sea oficial en el lugar en que se reclama.
    Estas premisas las cumple el castellano, es co-oficial en cataluña, y hay padres que solicitan que sus hijos tengan el castellano como lengua vehicular.
    LO que ahora veis como un atentado contra la immersión linguistica fué en realidad una defensa aferrima del gallego, catalán y euskera cuando fué aprobada esta ley que defiende el TSJC.
    Con Franco no se podia estudiar ( ni hablar) en otra cosa que no fuera castellano, muchos padres tuvieroon que escolarizar a sus hijos en otra lengua que no era la materna, se hizo esta ley para proteger a los vasco-gallego-catalanoparlantes para que sus hijos se escolarizaran en estas lenguas.
    Estoy de acuerdo con la immersión linguistica, yo soy castellanoparlante, y mis hijos se escolarizan en catalan, porque entiendo que es como debe ser, aqui viven y han de aprender la lengua catalana, como hice yo cuando vine ( aunque el escrito como veis es mi asignatura pendiente) , sin embargo, no se si es lo mejor para los pequeños que tienen prblemas de aprendizaje o comunicación.
    Sobre todo, veo que la obligación no es un buen sistema, en el pais vasco no obligan a escolarizar a los niños en euskera, puedes solicitar escolarizarlos en castellano, mixto o euskera exclusivamente.
    Practicamente nadie solicita ya el castellano, todo el mundo quiere que sus hijos aprendan la lengua oficial del lugar donde residen.
    Creo que se esta haciendo un debate partidista y que la prensa lo utiliza para echar leña al fuego, dejemonos de obligaciones, fomentar el uso del catalan, ayudar a los que llegan a utilizarlo y facilitar vias de comunicación, creo que es lo mejor.
    Al menos en mi caso, nadie me obligó a aprenderlo, me di cuenta yo solita que aqui se hablaba catalan y que era mi obligación aprenderlo, así lo aprendo a gusto, e intento hablarlo.... si me hubieran obligado creo que no seria así. Creo que soy como la mayoria de las personas, los extremistas son los menos en los dos lados.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. El catalán es una lengua sin el apoyo de un Estado como lo son otras lenguas menos utilizadas en Europa y convive con una de las lenguas más habladas en el mundo: el español o castellano. Ello hace que se encuentre ante una situación de inferioridad lo cual requiere la adopción de medidas de "discriminación positiva". Se dice que la igualdad no se consigue con el trato igual entre los que son desiguales, puesto ello no hace más que redundar en la desigualdad.
      Respecto al catalán como lengua vehicular en la escuela pues está bien el artículo que aparece aquí en el blog puesto que hace un buen relato de cual es la historia y de dónde surgió la iniciativa.
      Constituye un modelo de éxito y así lo ratifica el Parlamento europeo.
      Durante estos años hemos conseguido que nuestros niños y niñas finalicen su escolarización con el perfecto dominio del catalán y del castellano, cosa que sería imposible si no se hubiera optado por la inmersión lingüística ya que los niños de familias catalanoparlantes serían bilingües en la práctica, pero los de familias castellanoparlantes serían más bien monolingües. Esa desigualdad sería muy triste.
      Pero más importante que eso, para mi, es incluso que hemos conseguido ser un sólo pueblo, dónde el idioma no nos separa, dónde nuestros hijos se relacionan con normalidad con otros niños, más allá de cual sea su lengua materna. Otro modelo nos hubiera llevado a la segregación en función del origen de los niños y de su idioma, con aulas separadas y eso hubiera sido tremendamente negativo.
      Estoy de acuerdo en que se hace un uso partidista de un tema que es de consenso en nuestra sociedad y es un elemento de riqueza y debería ser un motivo de orgullo para todos nosotros. Pero el uso partidista no lo están haciendo quienes defienden el modelo y que son una inmensa mayoría, sinó minorías interesadas en la división de nuestro país y que les cuesta concebir la diferencia y la diversidad como un gran patrimonio.
      Y por cierto, felicidades por lanzarte a hacer el comentario!

      Elimina