El far del nord

La reforma escolar | Un referent d'excel.lència

Finlàndia, el far del nord

L'èxit del sistema educatiu finlandès radica, en gran part, en la qualitat del seu professorat i en l'autonomia de cada escola

Cada director té potestat per elegir el seu equip

Dimarts, 13 de març del 2012

 

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ
BARCELONA
Finlàndia és el model, l'exemple a seguir. Finlàndia i el seu exitós sistema educatiu, els seus magnífics resultats en les proves de l'Informe PISA, les que valoren les competències que tenen els alumnes a tot el món. Finlàndia i la seva ferma aposta per la qualitat del professorat. «Fa 35 anys que està treballant i millorant el model», argumenta Francesc Xavier Melgarejo, pedagog, psicòleg i autor d'una tesi doctoral en què s'analitzen les virtuts de l'escola finlandesa. «I no només mantenen la primera posició en l'Informe PISA, sinó que cada any superen els seus propis resultats», destaca Inger Enkvirst, professora de la Universitat de Lund, a Suècia.

Atents 8 Alumnes de tercer curs de primària en una escola de Vaasa, a la costa oest finlandesa. ARXIU / AFP

 

Una de les claus d'aquest elogiadíssim model és el capital humà de què disposa, asseguren els experts. «No es tracta de diners, sinó de la qualitat del seu professorat, de la manera com es relacionen les persones que participen en el sistema», afirmava fa uns dies la professora Enkvirst, en una conferència titulada L'èxit finlandès en educació. De fet, ni els salaris que perceben els docents, ni les inversions que realitzen les administracions públiques del país nòrdic són gaire diferents de les d'altres països europeus, entre ells Espanya. Hi ha, no obstant, una diferència que segons Melgarejo és fonamental: a Finlàndia, els directors de les escoles són escollits per una junta municipal d'educació formada per polítics i diferents assessors pedagògics. «Això significa, en definitiva, que si algun no fa bé la seva feina, al cap de quatre anys serà substituït», observa el pedagog català, que va invertir 13 anys a conèixer en profunditat el funcionament del sistema finlandès.

I són els directors els que decideixen com ha de ser el centre educatiu que se li ha encomanat gestionar, quines seran les seves especialitats i, sobretot, amb quin equip de professors vol aconseguir aquests objectius. «Les escoles són centres adaptats al seu entorn, al seu barri i a les necessitats dels seus estudiants», relata Melgarejo.
Professió de prestigi
El model finlandès parteix del prestigi, del reconeixement social que té la professió. «És un sistema una mica fet a l'antiga: ningú discuteix una ordre del professor», admet, per la seva part, la catedràtica sueca, que és autora de nombroses publicacions sobre el fenomen. Hi ha un consens entre director, professors i pares. «Els docents finlandesos no perden el temps en reunions. Ells ensenyen i tenen un director que és qui s'encarrega dels contactes amb l'exterior, d'organitzar el funcionament de l'escola», explica Enkvirst.
Una altra peculiaritat del model nòrdic: «Encara que cada escola ha de donar compliment a un currículum comú a tot el país, cada centre té autonomia per decidir com l'aplica», indica Melgarejo. Així, «si una escola opta, per exemple, per potenciar l'aspecte musical dels seus alumnes, el director té potestat per contractar professors amb sensibilitat o coneixements musicals, encara que siguin d'altres disciplines». Passa el mateix amb les arts plàstiques o amb l'anglès...Esperit de superació

Una de les raons de l'èxit de Fin­làndia és, segons el subdirector del departament d'Educació de l'OCDE, Andreas Schleicher, el fet que en aquest país hagi calat la idea que s'ha de viure del coneixement. ­Schleicher va assegurar ahir que els millors resultats dels estudiants es donen en països amb pocs recursos naturals o en aquells que si en tenen, en lloc de viure directament d'aquests recursos, els ­estalvien.
«El valor que un país dóna a l'educació sembla que depèn almenys en part de la visió que es té de com el coneixement i les competències influeixen en el seu nivell de vida», va destacar. Finlàndia n'és el millor exemple, com també ho són Corea del Sud, Singapur o Israel. Els seus alumnes obtenen uns resultats molt superiors als de veïns rics en petroli.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/finlandia-far-del-nord-1537603

EL BALMANYA A LA MAREA GROGA

El Balmanya també va tenyir de groc la plaça de Sant Jaume.

https://picasaweb.google.com/100294712911859563973/MareagrogaALaPlacaSantJaume11F2012?feat=flashalbum#slideshow/570831962951001897

El Balmanya a la plaça de Sant Jaume

Aquesta tarda, la gent del Balamanya, convertits junt amb milers de persones en una marea groga, hem estat cridant ben fort NO A LES RETALLADES EN L'EDUCACIÓ PÚBLICA!

MANIFEST EN DEFENSA DE L’ESCOLA PÚBLICA

MANIFEST EN DEFENSA DE L’ESCOLA PÚBLICA Les AMPA de la ciutat de Barcelona, reunides en assemblea general de la FaPaC-BCN ciutat a l’escola pública Jovellanos de Barcelona el dia 28 de gener de 2012,
En aquests moments de crisi global i de destinació aparentment inesgotable de recursos públics cap al sector privat financer per compensar la seva irresponsabilitat, des de la FaPaC- BCN ciutat:



És per això que: VOLEM DENUNCIAR que l’escola pública de la nostra ciutat està patint greument les retallades que afecten a les nostres polítiques educatives i socials, que vulneren els nostres drets i que posen en perill la igualtat d’oportunitats, la cohesió social i, per tant, el futur dels nostres fills i filles. REAFIRMEM el nostre compromís amb l’escola publica i el nostre estat de benestar i CONSIDEREM irrenunciable el manteniment d’uns serveis públics d’educació, sanitat i serveis socials de qualitat. DEFENSEM un model d’escola pública inclusiva, catalana, fonamentat en els principis de qualitat, gratuïtat, proximitat, equitat, laïcitat, coeducació i participació. L’escola i el sistema educatiu han de ser un instrument d’igualtat d’oportunitats per a tots els nostres infants. LLUITAREM en contra de les mesures de governs i administracions públiques que pretenguin la degradació de l’educació pública i la retallada dels drets dels nostres infants. 1. RECLAMEM al Govern de la Generalitat que respecti el Pacte Nacional per l’Educació i que doni compliment a la Disposició Final Segona de la Llei d’Educació de Catalunya, que imposa "incrementar progressivament els recursos econòmics destinats al sistema educatiu i, prenent com a referència els països europeus que excel·leixen en educació , ha de situar progressivament durant els propers vuits anys la despesa educativa a l’entorn, com a mínim, del 6% del producte interior brut". També al Govern d’Espanya que impulsi les mesures contemplades en la Llei Orgànica d’Educació en el mateix sentit. 2. DEMANEM un sistema i una planificació educativa on l’escola pública sigui l’eix vertebrador, capaç d’adaptar-se als canvis demogràfics, sociològics i culturals de la nostra societat. Només l’escola pública garanteix que tots els nens i nenes, amb independència de la capacitat econòmica de la seva família, puguin tenir accés a una educació de qualitat que els permeti desenvolupar-se com a persones lliures i ciutadans crítics. EXIGIM una oferta suficient de places escolars públiques en tots els districtes de la ciutat, on l'oferta pública sigui majoritària. 3. REBUTGEM
Especialment, els plantejaments i les actuacions que donen als centres privats concertats una centralitat en el nostre model educatiu. I, més enllà, que fan de l’escola privada concertada una prioritat de les nostres polítiques educatives, ja sigui l’ampliació dels concerts, el manteniment d’aquells que clarament vulneren principis fonamentals o l’establiment de criteris d’admissió que permetin "de facto" que els centres seleccionin alumnat. EXPRESSEM la nostra preocupació davant un canvi de model d’escola bressol pública a la ciutat de Barcelona que no doni continuïtat al que ha estat un model de referència -pedagògic i de gestió- en la primera etapa educativa 0-3, tant important pels nostres infants. 4. VOLEM un sistema de concerts transparent. URGEIX la revisió dels concerts educatius vigents. NO PODEM SEGUIR mantenint amb diners públics de tots escoles d’elit a les quals només hi poden anar uns quants. EXIGIM que tots els centres sufragats amb diners públics tinguin els mateixos drets i les mateixes obligacions, derivades únicament de la seva funció social i no dels seus possibles beneficis econòmics. 5. REBUTGEM les diferències injustificades entre escoles finançades amb fons públics. Cap projecte de direcció ni de centre pot passar per sobre dels objectius d’una política educativa basada en principis d’igualtat i de servei públic. 6. EXIGIM una escolarització equilibrada que eviti la segregació escolar. La segregació dificulta l’èxit escolar dels sectors socials més vulnerables i alimenta la fractura social. La composició social dels centres públics i concertats ha de ser similar a la del barri on estan situats i tots els centres de la zona han de ser coresponsables. L’administració ha de dotar de recursos suficients als centres que, per la seva ubicació, són receptors d’alumnat amb més dificultats educatives o major vulnerabilitat social. 7. LLUITAREM en contra de polítiques que es basin en l’existència d’un alumnat de "primera" i un alumnat de "segona". VOLEM una escola de proximitat, inclusiva i preparada per atendre la diversitat. Les escoles públiques han de ser les escoles de referència de la ciutat i comptar amb els millors professionals. L’èxit escolar és un objectiu fonamental i la lluita contra l’abandonament prematur dels estudis ha de ser prioritària.  8. RECLAMEM per l’educació prioritat en la despesa pública perquè és una de les claus per la superació de la crisi. A la nostra ciutat s’han de realitzar les construccions pendents, especialment les d'aquells centres que actualment ocupen instal·lacions en barracons. EXIGIM l'elaboració d'un calendari d'actuacions que impedeixi que aquestes instal·lacions provisionals es mantinguin per un període superior a 3 anys. CAL TAMBÉ fer un bon manteniment dels centres. S’han d’impulsar mesures per assolir la completa gratuïtat en els nivells obligatoris. 9. DEMANEM polítiques destinades a augmentar la motivació, la valoració social, les capacitats i habilitats dels nostres docents i de tots els professionals que treballen als nostres centres educatius públics i que, dia a dia, ajuden a créixer els nostres infants. Els centres han de comptar amb plantilles suficients i estables que s’ajustin a les necessitats dels centres. I s’han de cobrir les baixes amb rapidesa, per tal de garantir el bon funcionament del centre i evitar canvis en el ritme d’estudi. 10. ANIMEM a tota la comunitat educativa, i especialment a famílies i docents, a fer un esforç d’actuació conjunta, establint espais on poder decidir de manera unitària les prioritats i les estratègies en defensa de l’escola pública. Observem amb preocupació una certa descoordinació en el si de la comunitat educativa en l’impuls d’actuacions i mobilitzacions en defensa de l’escola pública i, en concret, un creixent distanciament entre famílies i professorat. Hem de concentrar energies en allò que ens uneix: la defensa de l’escola pública. FaPaC-BCN ciutat representa el compromís de les AMPA de l’escola pública de la ciutat de Barcelona amb un model d’escola participativa. Les recents decisions d’eliminar les subvencions públiques a les AMPA responen a un model educatiu on no es dóna a les famílies un paper rellevant en la vida de les escoles i en el qual es desarma greument la seva capacitat d’actuació. Lluny de caure en el desànim, a partir de l’1 de febrer destinarem moltes de les nostres energies a recollir les signatures necessàries perquè prosperi amb èxit la Iniciativa Legislativa Popular "Per la igualtat d’oportunitats en el sistema educatiu català. Sisena hora per a tothom", de modificació de la Llei d’Educació de Catalunya. Aquesta ILP impulsada per la FaPaC, vol recuperar la sisena hora en tots els centres d'educació primària de titularitat pública amb l’objectiu d’equiparar les condicions d’escolarització de l’escola pública i la concertada i, alhora, reduir el fracàs escolar. Tenim una bona escola pública però encara la volem millor! L’EDUCACIÓ NO ÉS UN NEGOCI, ÉS UN DRET DE TOTS ELS NOSTRES INFANTS QUE COM A PARES I MARES I DES DE FaPaC-BCN ciutat DEFENSAREM AMB TOTES LES NOSTRES FORCES. Barcelona, 28 de gener de 2012
Assemblea de FaPaC-BCN ciutat
Escola Jovellanos, 28 de gener de 2012

La Educación pública paga 'la fiesta' en el País Valencià

La Educación pública paga 'la fiesta' en el País Valencià

A finales de 2009, cuando aún la crisis económica no había llegado a los actuales caladeros, la imagen de Camps y Barberá a lomos de un Ferrari causó furor en la prensa. La justificación era dar la "mayor acogida" al presidente de Ferrari, Luca di Montezmolo, y al presidente del Banco Santander, Emilio Botín, "dos de los protagonistas más importantes de la economía mundial", que promueven la riqueza "allá donde van y se asientan".

Hoy dicen que el País Valencià está arruinado y el Gobierno central ha tenido que acudir en su ayuda. El principal problema es su elevada deuda, que la semana pasada Moody's llegó a rebajar hasta el bono basura .

Y es la educación pública de la Generalitat la que más está sufriendo los recortes que está llevando a cabo Fabra. Es el caso, por ejemplo, del instituto Vila-roja de Almassora, en la provincia de Castellón, donde los alumnos tienen que acudir a clase con mantas, pues los recortes impiden encender la calefacción, según informa el diario Levante-EMV.

Uno de los estudiantes de dicho centro decidió fotografiar la imagen de sus compañeros tapados con mantas en las aulas y la subió al Facebook. Entonces, la directora le expulsó del instituto por unos días como castigo por haber incumplido una una supuesta norma de un reglamento interno del centro.


Acuden tapados con mantas a clase porque el centro no puede pagar la calefacción
Según informa el mismo diario, los institutos de Educación Secundaria valencianos llevan desde mayo sin cobrar los gastos de funcionamiento correspondientes a dos cuatrimestres de 2011. Como apuntaban desde el instituto Jorge Juan de Alicante, que ayer perdió la luz por los impagos de las facturas, los centros están funcionando "con un tercio del presupuesto" y "para atender al alumnado son necesarios unos mínimos".

El de Almassora no es el único caso. El instituto Serra Mariola, de la localidad de Muro, en la provincia de Alicante, advertía ayer que cesará la actividad educativa si se agota el gasoil del que disponen y no hay dinero para reponerlo, según informa el diario Información. Este instituto atiende a Muro y buena parte de las poblaciones de El Comtat, contando con un censo de 700 alumnos y más de 80 profesores.

Como denuncia la plataforma 'Profesores contra el recorte', "millones de euros despilfarrados en la Americas' Cup, Fórmula Uno, Palacio de la Ópera, AVE's o aeropuerto de Castellón" mientras la educación se ve recortada en una de las comunidades con mayor fracaso escolar. Alrededor del 40% de jóvenes del País Valencà no termina la ESO.

Protestas en defensa de la educación pública

La Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic acusó ayer al Consell de encontrar en la crisis la escusa para el "tijeretazo" cuando en realidad es culpa de su mala gestión.

La plataforma, integrada por diversos sindicatos docentes, alumnos, vecinos, Escola Valenciana y directores, convoca a una manifestación por la escuela pública, en contra de la cesión de suelo para concertada y de rechazo a los recortes. Será el sábado, a las 18 horas, en Valencia y en Alicante. El lema es "Más inversión, más calidad, más valenciano, más dignidad".

© Diario Público.
Calle Caleruega nº 104, 1ª planta. Madrid 28033.
Teléfono: (34) 91 8387641
Mediapubli Sociedad de Publicaciones y Ediciones S.L.


http://www.publico.es/espana/417508/la-educacion-publica-paga-la-fiesta-en-el-pais-valencia/version-imprimible

En defensa de la immersió: crònica d'una victòria col·lectiva

En defensa de la immersió: crònica d'una victòria col·lectiva

13-12-2011
Autor
Text: Josep Carles Rius / Fotografia: Dani Codina
Publicat a:
Revista Òmnium . Hivern 2011. Número 19
La crònica social i política del mes de setembre del 2011 es va començar a escriure quasi trenta anys abans, en plena transició democràtica. Va ser com un viatge en el temps, en el qual el present es retrobava constantment amb el passat. Reconstruïm el relat de vint dies en què, una vegada més, i les que calgui, Catalunya es va veure obligada a defensar la seva llengua. I l’enriquim amb els punts de vista dels portaveus de la plataforma Somescola.cat.
El passat dia 2 de setembre saltava el consens constitucional teixit l’any 1978. La reforma exprés per fixar un sostre de dèficit en la Constitució deixava fora les minories que havien participat en el procés constituent. Però el mateix dia sorgia una notícia encara més preocupant, l’ultimàtum que llençava el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) perquè, en dos mesos, la Generalitat apliqués la sentència del Suprem que obliga que el castellà sigui llengua vehicular a les escoles. En altres paraules, la sentència que posa en perill la immersió lingüística en català.
Immediatament van saltar totes les alarmes. Estava en joc no només un model pedagògic d’èxit, si no una de les millors eines per garantir la cohesió social. Un patrimoni col•lectiu teixit des de la societat i la política, fins i tot abans de la recuperació de la democràcia. La conquesta que explica una Catalunya actual sense segregació per motius de llengua. Una societat plural i diversa que té en l’escola un punt de trobada i no de separació. Un punt de convivència.
Des de la Justícia s’ordenava revisar el que és el nucli essencial de Catalunya, de la seva capacitat d’integració de les onades migratòries, la procedent d’Espanya al segle XX i la més recent, la global. La Justícia, la institució que menys ha incorporat el català en el seu dia a dia, mostrava la mateixa incomprensió d’amplis sectors socials, polítics i mediàtics amb epicentre a Madrid.
Una vegada més, els ponts entre Catalunya i Espanya cruixien quan les ferides per la retallada de l’Estatut encara estaven obertes. A només uns dies de l’Onze de Setembre, la llengua, i per tant la identitat, tornava a ser motiu de confrontació. Es tornava, com molts van avisar, a jugar amb foc, a tensar la corda, a crear problemes allà on no n’hi ha. A revifar el fantasma d’una suposada persecució del castellà a Catalunya. Només calia sentir algunes tertúlies o llegir determinada premsa per veure que alguns buscaven rèdits amb l’agressió a decisions que els catalans hem pres des de la legitimitat democràtica.
Dos mons de nou enfrontats. El dels que viuen i coneixen la realitat catalana, el dels que saben que el català i el castellà conviuen amb absoluta normalitat i que els alumnes tenen una competència amb les dues llengües equiparable a la dels nens i nenes de la resta de l’Estat. El dels qui estan molt orgullosos de viure en un país sense dues comunitats lingüístiques i on tothom aprèn les dues llengües; de viure, en definitiva, en una societat bilingüe, que aspira, també, a incorporar l’anglès i a obrir-se al màxim d’idiomes com una forma d’enriquiment cultural. Una societat que experimenta la diversitat com una riquesa i no com una amenaça.
Aquest és un món. L’altre, és el que mai ha acceptat que Catalunya tingui una llengua que aspira als mateixos drets que el castellà i que necessita recuperar-se d’una llarga història de repressió. Un món que, per reafirmar-se, crea realitats falses a Catalunya i diu allò que alguns sectors de la societat espanyola volen sentir, sigui o no veraç.
Un setembre frenèticLa crònica del setembre del 2011 es va escriure des d’aquests dos mons. Les hemeroteques i les hores de televisió i ràdio en són testimonis. Dit això, i sabent que la memòria mai és objectiva, podem reconstruir el relat de vint dies en què Catalunya es va veure obligada, una vegada més, a defensar la seva llengua.
El dia 2, tot just després que es conegués l’ultimàtum del TSJC, tots els partits polítics, excepte PP i Ciutadans, van fer una contundent defensa de la immersió, de la mateixa manera que moltes veus de la societat civil. El sindicat USTEC, majoritari a l’ensenyament, va fer una crida a la desobediència civil. A nou dies de l’Onze de Setembre i a deu de l’inici de curs, tocava mobilitzar-se.
De Madrid arribaven veus apocalíptiques, molts silencis i, també, alguns suports. El ministre de Justícia, Antonio Caamaño, recordava l’aval del Tribunal Constitucional (TC) a la immersió. Aquest era un tema central, perquè, en el fons, el que estava en joc era la interpretació de la jurisprudència. La primera pregunta era si la resolució del TSJC afectava només els casos recorreguts o tot el sistema. Enmig de la tempesta, el president del Tribunal va apostar per la primera opció, però al cap de poques hores era desmentit pels seus companys. És a dir, la sentencia del Suprem, interpretada pel TSJC, afectava el moll de l’os, el nucli central de la llei.
És una llarga història. El primer recurs va arribar al mateix moment en què naixia la Llei de normalització lingüística, l’any 1983. La llei era el paraigües legal que feia possible la immersió, reforçat i ampliat amb un decret l’any 1992. Dos anys després, el TC avalava el model, desenvolupat més tard per la Llei de política lingüística (1998) i l’Estatut del 2006. I, fins i tot, la sentència que tant va retallar l’Estatut respectava la immersió. És, doncs, un edifici legislatiu sòlid posat en perill per la sentència del Suprem i la interpretació del TSJC.
El diumenge, dia 4, el president Artur Mas declarava que «el Govern farà una defensa inequívoca del català davant els intents de reduir-lo a una realitat folklòrica o provinciana». I el president, referint-se al PP, recordava que hi ha línies vermelles que no s’han de creuar. L’endemà, El Mundo titulava a portada: «Mas considera un atac que el castellà sigui igual al català». El diari ABC anava més enllà i deia: «CiU amenaça el PP per defensar l’espanyol». Aquesta seria la tònica de la visió dels mitjans que representen la dreta espanyola. D’aquell món bel•ligerant amb tot el que representa la llengua catalana.
El 5 de setembre fou un dia de pànic a les borses. El fantasma de la fallida de Grècia escampava la por per tot Europa. Entre línies arribaven les notícies de les primeres mobilitzacions, a Girona i Lleida. La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, anunciava que dimitiria abans d’aplicar l’ultimàtum del TSJC. L’endemà hi havia Govern. L’executiu decidia presentar recurs i el seu portaveu, Francesc Homs, proclamava que «mantindrem la immersió caigui qui caigui». Això sí, sense trencar amb el PP. Mentre, les entitats municipalistes anunciaven que els ajuntaments aprovarien mocions en defensa del català.
El divendres 9 tornava a ser un dia intens. Arribava l’aval a la immersió des de la Unió Europea i des del Consell de Ministres. Al Parlament, CiU, PSC, ICV i ERC firmaven una declaració a favor del model de l’escola catalana. Al vespre, Josep Guardiola, l’entrenador del Barça, rebia l’homenatge de la cambra catalana i deixava en la memòria una de les frases de la Diada: «Si ens aixequem ben d’hora, sense retrets, i penquem som un país imparable.» Un vent d’autoestima en temps de desconcert.
L’Onze de Setembre, el president de la Generalitat demanava respecte per la cultura i la llengua. Era el clam de la majoria, que de nou celebrava una jornada de memòria i reivindicació. Memòria de la llarga lluita en defensa del català i de reivindicació del model que ha salvat tant la llengua com la cohesió social. Va ser una festa cívica, com sempre. Només un petit grup de manifestants, al vespre, va cremar una bandera espanyola. La imatge ocupava l’endemà la portada d’El Mundo amb el titular «Català, a l’atac», així, en llengua catalana.
Aquell dilluns, dia 12, començava el curs amb concentracions de mestres, pares i alumnes per defensar el que proclamaven les pancartes: «una llengua, una escola, un país», o «un país de tots, l’escola en català». Després, a les aules, les classes seguien amb plena normalitat, com si la sentència del Suprem i la resolució del TSJC mai haguessin existit. Dos dies després, el 14 de setembre, el Congrés dels Diputats aprovava una moció, amb l’abstenció del PP, en defensa del català. Així ho van veure els tres diaris de la dreta espanyola: «El PSOE vota contra el castellà» (ABC); «El Congrés desafia la sentència contra la immersió» (La Razón); «La Generalitat diu al Suprem que s’ha de sotmetre a les seves lleis» (El Mundo). Hores després, el dia 15, el TSJC paralitzava l’ultimàtum. Havien transcorregut dues setmanes com si fossin quasi trenta anys.
Així va néixer la immersióAquesta crònica té, de fet, el seu origen en unes modestes aules provisionals de l’escola Rosselló Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet. Tres professors, amb la complicitat dels pares de 46 alumnes, van decidir «fer sentir el fet català als alumnes i fomentar l’aprenentatge progressiu de la llengua a tots els nivells». La immensa majoria dels nens i nenes eren de parla castellana, però els seus pares volien que aprenguessin el català per no ser ciutadans de segona. L’Ajuntament gramenenc, governat pel PSUC, va apostar fort i aviat es van sumar aules d’altres escoles, a la ciutat i a tot l’entorn de Barcelona. I així, sense fer soroll, de forma natural, naixia la immersió. Cristal•litzava d’aquesta manera la voluntat de generacions de mestres, de col•legis, com els del CEPEC, que van avançar-se al que seria l’escola pública catalana, dels partits polítics catalanistes, d’institucions pedagògiques com Rosa Sensat i tantes altres. I d’Òmnium Cultural, que durant la llarga nit del franquisme havia mantingut la flama de la llengua i que, a través de la Delegació d’Ensenyament del Català (DEC), va fer de pont entre la societat civil i la Generalitat recuperada.
Fa trenta anys, Catalunya va conjurar el risc de la doble xarxa escolar, de dividir els alumnes per raó de llengua i extracció social. Va salvar la cohesió que avui representa el principal patrimoni del país. Tot això va tornar a estar en joc el mes de setembre del 2011. Ò
Opinions diverses
Sònia Llinàs. Òmnium Cultural. La immersió lingüística continua sent, al segle XXI, un dels principals pilars per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap tipus. Les diferents sentències responen a demandes interessades que poden posar en perill aquesta cohesió. Per tot plegat, cal reforçar el model, millorar-ne l’eficàcia per assolir un bon coneixement de les llengües i continuar garantint, així, la presència del català en tots els àmbits de la societat.
Teresa Casals. Plataforma per la Llengua. La sentència afecta la matèria lingüística estatutària i pot produir un impacte negatiu per a la normalització del català, ja que crea jurisprudència, és interpretativa, nega que el català pugui ser considerat llengua preferent a Catalunya, considera que, si bé el català pot ser llengua vehicular dels aprenentatges, el castellà també ho pot ser, propicia tensions entre la comunitat educativa i posa en perill l’equitat, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, actius imprescindibles del nostre sistema educatiu.
Raül Manzano. Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Que la immersió és un model d’èxit educatiu ho han avalat estudis fets en acabar l’educació obligatòria sobre les competències lingüístiques de les dues llengües oficials. La pregunta clau és, cal canviar el model? Pensem clarament que no, a l’escola no es viu com un problema. Creiem que ho seria la separació de l’alumnat per raó de llengua, qualsevol segregació afecta la cohesió social.
Imma Fuyà. Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya. Exigim al Govern una defensa ferma i contundent del model educatiu català definit al Pacte Nacional d’Educació i a la Llei d’educació per tal de preservar la immersió lingüística. Aquest model ha obtingut resultats satisfactoris en benefici de la cohesió social. A més, Catalunya té un nivell de comprensió lectora en castellà superior al de moltes comunitats plurilingües, tal com ho constata el darrer informe PISA.
Josep M. Cervelló. USTEC-STEs. Ens ho deia l’Ignasi Vila a l’acte de Somescola.cat: si els alumnes castellanoparlants de mitjans dels 80 no haguessin sabut tantes matemàtiques com els seus companys d’aula catalanoparlants o si no sabessin tant castellà com els seus cosins d’Extremadura, la immersió a les escoles catalanes hagués durat quatre dies. Si avui podem parlar de la immersió lingüística és perquè aquesta ha estat associada a un model d’èxit i d’igualtat d’oportunitats.
Miquel Àngel Essomba. Unescocat.Unes poques famílies reclamen, en nom de la llibertat, l’ensenyament en castellà per als seus fills. I el dret a l’educació d’aquests mateixos fills, que pot veure’s seriosament vulnerat per la posició dels pares? I la llibertat de tot un poble, que decideix democràticament que el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament? Ser lliure sempre ha de quedar subjecte al respecte de les normes que decideix la majoria, altrament no hi ha societat.
http://www.omnium.cat/ca/article/educacio-en-defensa-de-la-immersio-cronica-d-una-victoria-col-lectiva-4132.html